Ja no es creen escoles així

Com a jurat dels premis Baldiri Reixac vaig tenir l’ocasió de visitar l’ Escola Decroly de Barcelona.

Amb independència dels mèrits en relació al premi –que no pertoca ara parlar-ne, és concedeixen demà-, vaig gaudir molt de la visita. Es tracte d’una escola petita, només una línia d'infantil i primària, però que treballa amb un rigor i una autoexigència exemplars.

Em va impressionar fortament i grata la coherència metodològica i la integritat amb la que treballaven els mètodes del pedagog que dona nom a l’Escola. Em va traslladar a la meva època d’estudiant descobrint els mètodes globals i iniciant-nos en la dinàmica dels centres d’interès, pràctiques preconitzats pel metge i educador belga Ovidie Decroly (1871-1932), el senyor de la fotografia.

Però a l’Escola Decroly seguir amb rigor un mètode no comporta cap encarcarament, ni ser deutora d'un pedagog del tombant dels segles XIX i XX indica cap manca d’actualització o obertura a la realitat d’avui. Per contra, aquesta fidelitat els dona una atenció a la selecció i formació del professorat per tal que pugui treballar en la línia de l’escola, una gran cohesió d’equip a tots els mestres i una consciència de singularitat o especificitat que els fa especialment conscients d’allò que fan i dels motius per fer-ho.

Una escola amb ànima, en definitiva. Una escola amb un caràcter propi marcat més que per opcions filosòfiques, per opcions pedagògiques i metodològiques.

Escoles així enriqueixen el panorama pedagògic. La va fundar fa poc de més 50 anys Mn. Josep Maria Bosch que la dirigí fins al curs 1999 –2000, persona amb inquietud per la pedagogia i pel seu país, impartí classes de català a l'escola durant molts anys, a més de participar en la preparació de mestres.

Malauradament ara no se’n fan d’escoles així. En part perquè vivim temps més eclèctics, però també per problemes estructurals que tallen les possibilitats d’emergir noves escoles amb caràcters propis ben definits i singularitzadors.

L’escola pública té molt difícil construir projectes d’aquesta naturalesa per la seva forma de provisió del professorat i d’escoles privades fa anys que pràcticament no se’n creen de noves a Catalunya. Les incerteses i dificultats de l’escola concertada desanimen emprendre aquestes aventures. Tant de bo la LEC introdueixi un punt d’inflexió en aquesta dinàmica, tant per a l’escola pública com per a l’escola privada concertada, sinó la pedagogia catalana seguirà esllanguint-se.