Sense Caixes tots hi perdem!

Per aquells que vivim d’un sou i ens passem anys i anys pagant una hipoteca la relació amb les entitats bancàries, sigui quina sigui la seva naturalesa, no acostuma a ser idíl·lica. Des del punt de vista comercial o de l’activitat pròpiament bancària es possible que no notem cap diferència entre un Banc i una Caixa d’Estalvis.

Però Bancs i Caixes són entitats diferents i les diferencies que presenten són molt importants. Tot rau de la seva diferent naturalesa jurídica. Els Bancs són societats privades i lucratives i les Caixes són entitats sense afany de lucre. Al poc iniciat el pot sobtar llegir això de que les Caixes no tenen finalitat de lucre, quan estem acostumats a sentir els milions de beneficis obtinguts per aquestes entitats –sobretot fa uns anys, en els que les coses el anaven molt i molt bé-. Efectivament les Caixes tenen una activitat econòmica que, si està ben gestionada, els produeix uns beneficis, però, com a entitat no lucrativa que són, aquest benefici no se’l reparteixen uns socis o propietaris sinó que es destina a les reserves per a la pròpia activitat bancària i a l’obra social i cultural. Les regulacions de les Caixes estableixen percentatges d’aquests beneficis que com a mínim cal dedicar a obra social.

Tot plegat no treu que també entorn de les Caixes apareguin escàndols o retribucions de directius poc comprensibles, que la seva gestió pugui ser ineficient o que cometin errors importants. Aquests dies, amb el debat obert sobre el seu futur, han sortit comentaris prou qualificats sobre aquestes qüestions, de persones amb prou coneixement de causa com, entre altres, el del professor i antic president de Caixa Catalunya Serra Ramoneda o el de Jaume Terribes, ara Conseller per Càritas de Unnim.

Els problemes i deficiències en el seu funcionament, no ens ha de fer perdre de vista l’essencial. Les Caixes són patrimoni col·lectiu i cal inscriure-les en el marc del tercer sector. Per tant si perdem les Caixes tots i perdem i força. Per comprovar-ho no cal remuntar-se a realitzacions històriques de les Caixes. Amb exemples ben propers en tenim prou. En aquests moments, per exemple, sense el Programa Caixa Proinfància, contra la pobresa infantil, molta gent ho estaria passant molt pitjor.

Davant del plans del govern espanyol que aprofitant la crisi vol fer desaparèixer les Caixes, o desnaturalitzar-les del tot, cal defensar-les arreu des de la sensibilitat social i, a Catalunya, encara tenim una raó de pes tant o més determinant. Les Caixes són la columna vertebral del sistema financer català i amb els plans del govern aquesta columna es trenca i els centres de decisió econòmic es centralitzarien del tot entorn de la gran banca amb seu madrilenya i anima centralista. En aquest procés hi podem perdre molt com a país.

25 anys de la LODE: l’atzucac dels concerts educatius




Il·lustració de Xavier Ramiro al diari AVUI

 Es compleixen 25 anys de la promulgació de la llei orgànica del dret a l’educació (LODE), la primera llei que va entrar en vigor per desenvolupar els preceptes constitucionals sobre l’educació i que encara és vigent avui tot i que ha patit modificacions i derogacions parcials.

Sovint es lamenta la poca permanència dels textos legals sobre educació, però no és el cas de la LODE. L’afecció al canvi recau més –per desgràcia dels docents- sobre els plans d’estudi i, per tant, en les prescripcions de currículum i avaluació, canvis d’assignatures, estructura dels cursos acadèmics... canvis en el sistema educatiu i no pas de la seva arquitectura institucional. En aquest sentit, els elements bàsics de la LODE, tot i les modificacions introduïdes per quasi totes les lleis orgàniques sobre educació posteriors, segueixen plenament vigents, tot i que ara ja convindria revisar-los.

Parlar de 25 anys de la LODE és parlar també de 25 anys dels concerts educatius, ja que aquesta és la llei que els va posar en marxa. Tot i que la Llei General d’Educació del 1970 ja preveia aquesta fórmula, com a mecanisme de participació de l’oferta social o privada en la provisió de serveis educatius, que també calia prestar en règim de gratuïtat, va ser la LODE la que va portar a la pràctica els concerts educatius.

Tal com no se n’amaguen d’explicar els pares intel·lectuals de la LODE, la solució del concert va ser concebuda des del plantejament de subsidiarietat de l’oferta privada respecte el sector públic i pensant que podia ser una realitat transitòria, fins que l’oferta pública fes innecessària la concertada. La poca cura a garantir un marc de llibertats per a l’educació va obligar a alguna correcció de la mateixa LODE des dels tribunals de justícia.

Però la veritat és que fa ja 25 anys que gaudim de concerts i en aquest temps hem pogut constatar com el model de concert que va fixar la LODE presenta serioses disfuncions i, en aquest moment, està situant les escoles concertades en un veritable atzucac.

Tres són les disfuncions principals:

1. La suficiència econòmica del concert no s’assolit en aquests 25 anys, ni està garantida de cap manera, però s’exigeix la contrapartida de gratuïtat als centres escolars.
2. La LODE va introduir un model de gestió que vol assimilar els centres concertats als públics amb òrgans i mecanismes de gestió –com el consell escolar de centre- del tot ineficaços.
3. L’insòlit model del pagament delegat del personal docent que comporta que l’administració transfereix directament el salari a aquest personal, que és personal contractat i depenent del centre privat a tots els efectes, és ineficient i desvirtua les relacions laborals.

Aquestes disfuncions les vaig mirar d’explicar en un article publicat el passat dilluns al diari AVUI i titulat L'atzucac dels concerts, al que podreu accedir clicant aquí.

NOTA POSTERIOR
Pels comentaris, veig que potser alguna cosa de l'article a l'AVUI no ha quedat prou clara. A l’AVUI vaig haver de resumir un text que originalment era una mica més extens. Potser amb el resum s’ha perdut claredat i per això enllaço aquí la versió completa de l’article 25 anys de la LODE (1985-2010): l’atzucac dels concerts educatius.

Bon Nadal!

Encara que el 25 de desembre ja ha passat, estem en ple cicle nadalenc i en mig de festes. Per a creients i no creients, la meva felicitació és la recomanació de la lectura d’un article del cada cop més indispensable Quim Torra, responsable de l’editorial Acontravent i autor d’obres que ens recuperen l’esplendor d’un passat amagat per uns i altres i d’articles tant exactes com aquest Nadal és Folch i Torres.

Us en deixo un tast: Per això desitjo que en aquest Nadal es faci el miracle. Que s'aixequi de nou el teló i els nostres fills i els fills dels nostres fills sentin de nou unes veus màgiques que els parlen d’un país de pagesos i dimonis, que els reciten paraules amb les que creixeran i construiran una part d’ells mateixos i del seu país, que s’ajuntin per entonar les cançons de cada any que sempre hem cantat, el desembre congelat i el dimoni escuat, que vénen de lluny, de les nostres muntanyes nevades, on un grup de pastors s’abriguen i s’escalfen les mans al foc mentre una remor escampa, com la gebrada, el fum, fum, fum de l’alegria, perquè ja veuen l’àngel resplendent, que els va dient: “Ara és nat a l’establia, Déu infant, fill de Maria”.

La immersió lingüística no es pot tocar!

No sé si es tracta d’insubmissió, desobediència civil o, més prosaicament, de driblar els tribunals, però no s’ha de donar cap pas enrera en la immersió.

De lleis espanyoles que no es compleixen n’està ple i el govern -espanyol- és el primer en incomplir-les: començant per la sacrosanta Constitució que diu que el matrimoni és la unió entre home i dona, que l’educació és gratuïtat o que cal fer el servei militar.

Algú encara creu que es defensa la immersió per nacionalisme? Pensar això és de necis! La defensa de la immersió és una qüestió vital de convivència i cohesió social. Sense immersió segregació i conflicte. És això el que volen tots els irresponsables que atien aquest foc?

Pobresa infantil, AVE i infrastructures

Divendres es va celebrar una molt interessant jornada sobre la pobresa infantil a Catalunya, organitzada per FEDAIA, la Fundació Pere Tarrés i Càritas. Després d’un colpidor anàlisi de la situació, que no ens deixa gens ben parats com a país i societat, es van formular propostes per superar aquesta situació o reduir-la. Propostes des del rigor i l’anàlisi acurada d’allò que està funcionant en altres llocs.

En l’àmbit de les propostes, es va de posar de relleu, quelcom del que cada vegada hi ha més evidències científiques: La inversió més eficaç i rendible per superar aquestes situacions és l’actuació educativa quan més primerenca millor. Simplificant molt, la prioritat seria la infància de 0 a 3 anys i la urgència el suport a les famílies amb fills d’aquesta edat, els permisos de maternitat i paternitat per a la cura de fills i les llars d’infants accessibles, especialment per a les classes amb rendes més baixes. Aquesta recepta és també la que des de l’economia es proposa per assolir un progrés i un creixement amb bases sòlides.

Podríem dir, per tant, que aquesta atenció als 0-3 anys més que una política social, forma part de les infrastructures bàsiques d’un país. I l’assimilació amb les infrastructures bé a tomb després d’un cap de setmana de notícies ferroviàries.

Que l’AVE a Espanya és un disbarat de cap a peus, cada cop és més evident. Dissabte amb tota la pompa s’inaugurava allò que anomenen una gran infrastructura: un tren perquè a Madrid tinguin més a prop la platja. Grans discursos, doncs, i moltes autoritats per a la inauguració de l’AVE Madrid-València. La nova ruta de l’AVE completada, seguint un mapa delirant. Evidentment, no tinc res contra els banys de mar dels madrilenys, però es comença així i s’acaba anomenat infrastructura a qualsevol cosa. En el context econòmic de greu crisi cal tenir cura dels que fan passar bou per bèstia grossa.

El contrast entre infrastructures de mena ben diferent està servit, però aquest mateix cap de setmana hem tingut un nou contrast en el mateix terreny de la infrastructura ferroviària. Diumenge es va inaugurar quelcom difícil de precisar: una ruta ferroviària que aprofita trams d’alta velocitat per anar de Barcelona a París. Queda molt lluny encara del que hauria de ser una autèntic enllaç d’alta velocitat entre les dues ciutats i més lluny encara del vital corredor mediterrani.

Però tornem als 0-3 anys amb un darrer apunt. S’acomiada la Consellera de Treball sense haver pagat allò que corresponia al 2009 i al 2010 de les llars d’infants que rebien ajut del seu departament. I això malgrat el solemne acord arribat ara farà justament un any. La situació de moltes llars d’infants d’iniciativa social és molt greu. Només del col·lectiu que tinc més proper, les adherides a l’Escola Cristiana de Catalunya, aquest curs n’hi ha quatre menys. Son llars que han tingut que tancar per ofegament econòmic, tot i oferir el seu servei a uns costos molt més econòmics que les llars anomenades públiques. Contrastos letals. Certament, si més no per alguns, la Consellera Serna serà molt recordada.

El canvi polític i l'escola concertada: superarem la discriminació?

S’han obert perspectives de canvi polític a Catalunya. Aquesta circumstància cal viure-la amb esperança per part de l’escola concertada ja que, tal com s’apuntava en un manifest conjunt de les entitats representatives del sector a l’inici d’aquest curs escolar, venim d’una experiència de greu discriminació en tots els ordres. Val la pena recordar també el que ja vàrem manifestar abans de les eleccions, insistint en la priorització i en la millora de l'eficiència de l'adminsitració, davant la greu manca de recursos.

Sabem de les dificultats econòmiques generals i especialment de les tràgiques finances de la Generalitat tot i l'acord de finançament, que ens van voler vendre com a magnífic. Podem albirar que el 2011 continuarà la retallada salarial a l’escola concertada, segurament de manera més legal que no pas el 2010, a partir dels nous pressupostos de l’Estat i de la Generalitat.

Però l’austeritat, o la manca de recursos, no ha de suposar discriminació. Cal esperar que el nou govern maldi per posar remei a aquesta discriminació constant que es manifesta en tot i per tot. Cal valentia per trencar definitivament aquesta dinàmica de postergació que, en molts casos, ha convertit el concert educatiu en una ratera i està ofegant les escoles d’extracció social més populars del nostre col·lectiu.

Regals de comiat del Conseller d'Educació: sempre plou sobre mullat!

El DOGC d'avui publica la Resolució EDU/3927/2010, de 30 de novembre, per la qual es resol el concurs públic per a la concessió de subvencions per al finançament d'activitats complementàries de l'alumnat amb necessitats educatives específiques.

En l'esmentada resolució, més enllà de les concessions o denegacions, hi apareixen dues modificacions molt negatives:
1. Es redueixen una mica més encara els ja limitats mòduls econòmics establerts per alumne.
2. S'anuncia que no s'obre un segon període de presentació de sol.licituds, atès que s'ha exhaurit la dotació pressupostària prevista a la convocatòria i, per tant, es deixaran moltes escoles fora d'aquests ajuts.

És injust i indignant que, malgrat la precarietat econòmica, el Departament d'Educació retalli aquests ajuts adreçats a les escoles que suporten un esforç social més gran. Esperem no haver de lamentar gaires més regals de comiat d'aquesta naturalesa.

Mesures com aquesta son clarament antisocials i enfosen escoles com les que esmentava fa setmanes a El “model Vic” d’escolarització i Santa Caterina de Siena com exemple.

Setmana de l’Energia Voluntària

La pàgina web http://www.xarxanet.org/ comptarà durant aquests dies, fins el 19 de desembre, amb continguts especialment dedicats al foment del voluntariat i a fer pedagogia sobre la vessant transformadora d’aquesta tasca.

Podeu accdir-hi des d'aquest enllaç: http://xarxanet.org/experiencies-denergia-voluntaria.
També us recomano aquest video: “Fes córrer la veu!” http://www.xarxanet.org/noticies/els-videos-de-lenergia-voluntaria.

Fonament particular i vàlua universal: Cultura i Església

Aquest és el tema de la VI Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans, que en commemoració dels 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya, es celebrarà el proper dissabte 20 de novembre de 2010 a Barcelona.

La jornada comptarà amb tres ponències i una taula rodona. Les ponències seran:

"Actualitat d'Arrels Cristianes de Catalunya”, a càrrec de Mn. Antoni M. Oriol Tataret, professor emèrit de Teologia Moral Social de la Facultat de Teologia de Catalunya, expert en Doctrina Social de l'Església i autor del llibre Nació i Magisteri Pontifici.

“Local i universal en la societat i en l’Església, avui”, a càrrec de Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, investigador social en les àrees de sistemes de valors i de la religió, joventut, família i drogoaddicció.

“Església arrelada, Església universal”, a càrrec de Josep Maria Carbonell, professor de la Universitat Ramon Llull, president del Consell Editorial de CatalunyaReligió.cat i expresident del Consell Audiovisual de Catalunya.

A la taula rodona intervindran: Joan Enric Vives, arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, José Antonio Badiola, prevere de la diòcesi de Vitoria i professor de la Facultat de Teologia de Vitòria, Teresa Pou, periodista i exdirectora de Ràdio Estel, Fernando Sanz, rector de la Parròquia San Félix de Madrid i president de l’Associació Arco Iris i la Fundació Labor dedicades a la reinserció de dones i Joan Llidó, teòleg, rector de la Parròquia universitària El Salvador de Castelló i professor de la Universitat Jaume I.


Inscripcions: grupsantjordi@gmail.com. Trucant per telèfon (tardes) 93 454 97 02 i preguntar per Bet. Es tanca la inscripció divendres a les 14 h.

Recordant el mestratge de Joan Carrera

Al dos anys del traspàs de l'enyorat bisbe Carrera (Vaig pensar en ell diumenge a la Sagrada Família! Hauria estat exultant!), s'acaba de publicar un llibre que aplega una amplia selecció dels seus articles a la revista Catalunya Cristiana.  N'era lector assidu i crec que serà una excel·lent oportuntiat d'aproximar-nos al seu pensament, una obra interessant en molts sentits i, m'atraveixo a dir, ben actual.

El Palau de la Música de Barcelona acollirà, aquest proper dilluns 15 de novembre (19.30 hores), la presentació d'aquest llibre que porta per títol el nom de la seva columna setmanal, Ara mateix (RBA-La Magrana), i recopila articles dels molts que, durant 25 anys, va publicar Joan Carrera al setmanari. bona part anteriors a la seva ordenació espiscopal.

L’acte comptarà amb la presència del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, l’expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, i del Dr. Joan E. Jarque, fundador de Catalunya Crsitiana, que n’ha tingut cura de l’edició. Per tal d’assistir-hi, cal confirmar assitència al telèfon 677 570 559 o al mail info@doblem.tv.