L’estabilitat dels matrimonis, un actiu social

A cada bugada perdem un llençol, quan no l’aixovar sencer. El bescantament d’una determinada moral del matrimoni i la regulació de la possibilitat del divorci, del tot legítima i necessària, ha comportat un oblit o fins i tot menyspreu dels valors, no ja morals sinó també socials, de l’estabilitat matrimonial. En determinats països ja fa temps que hi ha una reacció i es promouen polítiques públiques per ajudar a aquesta estabilitat.

Un dels terrenys on aquests valors socials són més evidents és en el de la cura i l’educació dels fills. Els estudis al respecte són nombrosos i ben reputats. El professor Dronkers, expert en desigualtat educativa que citava en una anotació anterior, insisteix en la necessitat d’afrontar també aquesta qüestió si és vol millor l’equitat en l’educació.

Per Dronkers, la forma més efectiva per combatre la desigualtat d’oportunitats educatives és disminuir les diferències en el desenvolupament cognitiu primerenc dels infants i, per fer-ho, cal millorar la qualitat de la funció dels pares. En aquesta sentit fa afirmcions com aquestes:

“Una bona sintonia entre els pares és una condició importantíssima per tenir èxit a l’hora d’educar els fills, per tant, repercuteix indirectament sobre la desigualtat social. Mantenir aquesta relació és més que un assumpte purament privat, en última instància afecta el conjunt de la societat.”

“Ara que el matrimoni de per vida no es dóna per fet, ni tampoc s’espera que sigui així en les properes dècades, la qualitat de la relació dels pares (tant abans com després del divorci) ha de convertir-se en un motiu de preocupació per a la societat. L’assegurança mèdica estàndard hauria d’incloure els consellers i les teràpies matrimonials, ja que el procés de tenir i criar fills pot introduir noves tensions en una parella (conflictes en la divisió de tasques, filosofia educativa, expectatives de feina i d’oci). Per aquest motiu, els pares que volen separar-se o divorciar-se (independentment de si estan casats o tenen un contracte formal de parella) primer haurien de sotmetre’s a una teràpia de parella per determinar si el desig de divorciar-se o separar-se no deriva simplement d’una fase difícil, inevitable en qualsevol relació”.

“Els pares haurien de poder separar-se o divorciar-se només si s’han establert prèviament normes concretes sobre l’atenció al fill per part d’ambdós progenitors. Cal fer-ho tot per prevenir la continuïtat de conflictes (o l’empitjorament) després del divorci o la separació, com acostuma a ser el cas.”

I com que d’estudis n’hi ha per tot, ara n’acabo de descobrir un (de les Universitats de Chicago y Johns Hopkins als Estats Units) que permet afirmar que el divorci perjudica la salut.

(Gregori Luri es va fer ressò a El café d'Ocata de l'obra de Dronkers i de retruc Ferran Sáez també l'esmentava en el seu article d'ahir a l'Avui Tot això, qui ho paga?. M'alegra que es divulgui. Val la pena fugir de tòpics que ens fan persistir en determinats errors.)