El PSUC (o ICV) i Heribert Barrera

Heribert Barrera

Potser algú es va sorprendre per les reaccions de Jaume Bosch, d’ICV, en la mort del patriota Barrera, retraient la seva actuació el 1980 quan va possibilitar la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Certament deplorables tant pel fons com per la forma. L’actuació de Barrera va ser plenament responsable, legítima i democràtica. Lamentable, doncs, Jaume Bosch, però no gens sorprenent. De fet hi ha una continuïtat històrica perfecte en l’actitud política d’ICV i la del seu precedent, el PSUC.

Permeteu-me una anècdota personal per exemplificar-ho. Era el 1978, en plena transició (i crec que sense la constitució enllestida encara). A la Universitat Autònoma de Barcelona es va convocar un claustre general de caràcter gairebé constituent per “democratitzar” els estatuts i, un cop aprovats els nous estatuts, elegir rector.


Josep Laporte

El PSUC controlava tots els ressorts d’aquella universitat i Josep Laporte, per aquella època considerat un “company de viatge” dels comunistes catalans, n’era el rector que pilotava el procés. El PSUC es va quedar amb un pam de nas quan dos anys després, Pujol va cridar Laporte a formar part del seu govern, en el qual es va mantenir una bona colla d’anys.



Jo tot just iniciava els meus estudis de magisteri a l’escola de mestres de la UAB (una escola on el control del professorat per part del PSUC era abassegador) i, mig casualment, vaig ser dels elegits en assemblea d’alumnes per representar aquell col·lectiu en el claustre de la UAB.

Heribert Barrera era professor de química a la facultat de ciències i també membre del claustre i va tenir la gosadia de presentar la seva candidatura com a rector, desafiant el que tothom donava per fet, i el PSUC –en aliança amb el PSC- havia decidit, que era la continuïtat del Dr. Laporte. Des d’aquelles sessions de claustre vaig poder experimentar el menyspreu –i fins i tot manca de respecte personal- amb el que els espigons del “partit” van tractar Barrera, fins a ridiculitzar-lo. Humanament molt lamentable.
  

Josep Pallach



Res d’estrany, però. Els de la meva escola de mestres, eren els mateixos que havien arraconat al polític socialista, pedagog i patriota, Josep Pallach, també professor a l’Autònoma al retorn del seu llarg exili, i mantenien un espès silenci sobre la seva persona, la seva obra i el seu pensament pedagògic. No se si van arribar a la perfecció estalinista de fer-lo desaparèixer de les fotografies, però no sembla que els manquessin les ganes. Vaig passar tres anys en aquella escola i ningú em va parlar mai de Pallach, tot i que n'havia estat dels fundadors.

Jaume Bosch, com tot el seu partit, segueix en la mateixa tradició, sense propòsit d’esmena, i encara amb ínfules de superioritat moral. Potser ja els hi hem rigut massa les gràcies a tots aquests, no?

Com construir estat en un país sense models

El debat (per dir-ne alguna cosa) sobre el futur de les diputacions, suscitat a ple estiu per un candidat, Rubalcaba, que necessitava alguna cosa per fer bullir l’olla (ara la reforma constitucional ja ha fet vessar l’olla i ha apagat el foc Rubalcaba), a Catalunya ha evidenciat, un cop més, una absoluta manca de models.

Els partits catalans només han sabut balbucejar vaguetats o tirar pilotes fora, precisament sobre una qüestió, l’ordenació del territori, que sempre s’ha volgut vincular a l’essència de l’autogovern. Malauradament aquesta mancança no s’evidencia només en relació a l’organització territorial i administrativa del país. S’ha insistit molt en que l’independentisme no té un full de ruta clar per assolir la independència, però encara és menys clar el full de ruta per l’endemà: Quina política internacional? Quin model de defensa? Quin model energètic? Quina model d’administració pública o de justícia?

No és tant sols que els partits no tinguin aquests models perfilats, la sensació és que ningú hi pensa ni hi treballa. Tantes fundacions i pretesos think tank però les seves preocupacions i ocupacions no semblen arribar mai al moll de l’ós de les polítiques d’estat. Per entendre’ns, parlem molt més de pau i de cooperació que no pas de geoestratègia o de comerç internacional.

La Generalitat, al llarg d’aquests anys, i especialment en els primers governs Pujol, ha anat fent millor les coses que els governs estatals de torn, però gairebé sempre, el que s’ha fet han estat les mateixes coses que feia l’estat i sense qüestionar-ne el model de fons. S’han gestionat bé –o millor que l’estat- les transferències rebudes, però no s’ha innovat prou. Tret d’algunes iniciatives massa excepcionals, fruit de la gosadia i el coratge –com en el seu dia va ser la creació de TV3-,  poques vegades s’han creat autèntics models propis.

Sempre s’ha dit que aquestes eren les limitacions de l’autonomia, però ara que el sentiment independentista creix caldria veure propostes –o saber que s’hi pensa i es treballa per elaborar-les- que puguin omplir de contingut aquest anhel de construcció d’un estat propi.

G. K. Chesterton a la plaça Catalunya

Chesterton(1874-1936) el genial i inqualificable autor anglès, gegant de la polèmica, sembla que va visitar Catalunya deu fer quasi un segle. Llegint un dels seus llibres més significatius (Ortodòxia), m’ha semblat ben bé que Chesterton visités la Plaça Catalunya tot just fa dos mesos, pel retrat de determinades actituds que bé s’escauria als “nostres indignats”:

“...nuestro rebelde es escéptico; no confía plenamente en nada. Como no tiene lealtad, nunca podrá ser un verdadero revolucionario. Quisiera denunciar algún mal, como hace el revolucionario verdadero, pero se lo estorba su desconfianza general de todas las cosas. Porque la denuncia implica algún modo de doctrina moral, y nuestro revolucionario no sólo duda de la doctrina por acusar, sino de la que pudiera fundar la acusación. (...) A fuerza de alzarse contra todo, ha perdido el derecho de alzarse contra cosa alguna.”

Desemmascarant el 15 M

A excepció de l’oprobiós episodi del Parlament, els grans mitjans (i molt especialment TV3) més aviat ha fet la gara gara a l’emfàticament anomenat moviment del “15 M” o dels “indignats”, amb una actitud del tot acrítica que sovint ha vorejat el més esplendorós ridícul.

Quina mena de complexos o frustracions han portat periodistes i intel·lectuals a perdre tota capacitat crítica davant d’un fenomen que des del primer dia, més enllà de compartir el sentiment d’indignació que pot ser molt comú, ha presentat molts costats foscos. Molt més foscos, encara, llegit en clau catalana.

Sense tant protagonisme mediàtic, però, altres si han fer una important tasca de desemmascarament. A continuació un breu recull amb els enllaços als articles de diversos autors, entre el 20 de maig i l’1 de juliol. Lectura per qui no es conforme amb versions edulcorades.

Democràcia real, ja! (Melcior Comes)
Aquests joves volen presumir de modernitat, de ser l’avantguarda del futur, però moltes de les seves consignes ja són mortes només de néixer, fa una olor putrefacta, una tristíssima olor de cadàver. I repetir-les no és sinó repetir els pitjors errors del segle XX.

Hipòcrites indignats (Enric Vila)
Només els hipòcrites i els ingenus s’indignen (...) Indigneu-vos menys i estimeu més. Apreneu de les consultes populars. I la pròxima vegada no voteu tan malament.

Indigna’t, Doraemon no existeix (Francesc Canosa)
Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot.

Reflexió (Josep Maria Torrent)
És ben curiós però, que aquests moviments espontanis es produeixin a les vigílies d’unes eleccions. És curiós que alguns manifestos dels concentrats coincideixin amb les propostes d’alguns partits dits d’esquerres. I ja no és tant és curiós sinó més aviat preocupant que el missatge que ha circulat per algunes d’aquestes concentracions --subliminal en alguns casos, directe en altres-- signifiqui un atac frontal contra el gruix de les formacions polítiques que representen la immensa majoria dels ciutadans catalans i espanyols.

Iniciar la metamorfosi ((Melcior Comes)
Sí, tota aquesta retòrica ‘antidretana’: equiparar la democràcia a la tirania, com implícitament fa el pamflet de Hessel: tot aquest sentiment de ‘bons i dolents’; tot aquest ‘Qui no està amb nosaltres està contra nosaltres’; tot aquest pensament que afirma que la història avança a cops, gràcies a lluites i oposicions heroiques, —com si el que toqués ara fos la revolució i no la resistència—, sí, tot aquest moblatge mental que ningú ha aprofitat per desmuntar i que ara és el ferment on hi nien les pitjors inclinacions. Es comparen amb les anticolonialistes (Gandhi) o als antiracistes (Martin Luther King)! O amb els que demanaven democràcia durant el franquisme! Per favor! Amics meus: Ja sou lliures! Escolteu-ho: ja sou lliures! La revolució ja està consumada! Només n’heu de recollir els seus fruits!

Per què no hi ha coloms a Plaça Catalunya? (Francesc Canosa)
El gat per llebre està florint a l’acampada de Plaça Catalunya. Internacional, clar. S’està clarificant com n’hi ha uns que volem dominar totalment i amb una direcció total aquesta Festa Major subvencionada i patida per tots. O no? (...)
Només cal anar-hi i veure-ho amb els propis ulls per entendre-ho tot. És un producte congelat. Fixa’t! Què se n’ha fet dels coloms de Plaça Catalunya? On son? Ja no n’hi ha? Curiós que ni el símbol de la Pau vulgui estar a la Plaça, a la Plaça que és de tots, no pas d’uns quants.

Simplisme i niciesa (Sebastià Alzamora)
Certes soflames antisistema acaben convertint-se en combustible per als elements menys recomanables del sistema. I és que, menys la bellesa, tot s'encomana, i els discursos demagògics, tant si són evacuats des de la dreta com des de l'esquerra, es retroalimenten sense distinció.

D’acord, m’indigno (Vicenç Villatoro)
Arribarem a l’aberració que ens proposa Hessel: joves, la indignació és el fonament de la resistència, i vosaltres us heu d’indignar contra la situació actual igual com nosaltres ens vam indignar contra el nazisme. Com si Sarkozy i Hitler fossin la mateixa cosa. Els altres. Els dolents. La dreta.

El govern dels pitjors (Melcior Comes)
Sovint tot agafava un airet populista, però també tot sovint era un discurs com aristocràtic, d’una minoria elegida que es considerava portadora d’una veritat colossal: un grupuscle de visionaris que havien de portar la resta cap a una terra promesa de llibertat i prosperitat a través d’un seguit de borborigmes visceral-revolucionaris.
És molt còmode tot plegat: hom es pot fer el revolucionari antitot i alhora continuar amb tots els privilegis de la societat democràtica. Ben difícilment veurem ningú sent jutjat pels seus actes.

Joan Sales i els "indignats" (Jaume Clotet)
El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la reraguarda catalana i va alertar contra aquest verí.
No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya.

Prova de força (Vicent Sanchis)
Els inductors ideològics de la protesta –des d’Stéphanel Hessel, passant per Federico Mayor Zaragoza, fins a Arcadi Oliveras– només demanen i proclamen que la gent s’indigni, que no s’hi resigni, que es planti, que s’aclami, que no cedeixi... Marquen els defectes que ha portat aquesta part del món a la crisi. Reivindiquen les causes habituals entre els inconformistes del primer món. Potser esperen una revolució que són incapaços de definir. Grans com són, han tingut moltes ocasions al llarg de la seva vida per saber on porten segons quines revolucions.

Del 10 J al 15 M (Melcior Comes)
Més enllà d’acampades sense solta ni volta, Catalunya té un pols més profund i més intel·ligent. En Catalunya hi ha un compromís cívic més responsable i plausible que el que acompanya tots els egoistes sense ego que es creuen dotats d’una visió superior simplement perquè saben cridar consignes falsament llibertàries. Els indignats i la gent que es deixa influir per la mentalitat del 15-M acaba plantejant les coses en uns termes que sempre ens acaben perjudicant com a país.

La 'sisena hora', el talismà de la nostra escola?

Publicat a l'AVUI

Què tenen en comú el President de la Fundació Cercle d’Economia, CCOO i el PP? Doncs que han esdevingut defensors aferrissats del manteniment de la sisena hora a l’escola pública. Amb un discurs força simplista asseguren, potser amb paraules més sofisticades, que, a més hores, millor educació.

Amb l’escola, com que qui més qui menys l’ha freqüentat alguna temporada, passa com amb el futbol. Tothom creu que en sap i que té grans solucions a aportar. A manca de millors i més elaborades idees, molts acaben de descobrir la sisena hora com el talismà.

Quan fou mort el combregaren! Aquesta sobtada passió per la sisena hora neix precisament de l’anunci de la seva supressió com a model per a totes les escoles públiques i per a tots els alumnes. El més curiós és que l’actual fervor per la sisena hora només és comparable a la fredor, quan no l’oberta oposició, que ara fa sis anys va suscitar l’anunci de la seva implantació. El país ja és així. Se’n va a dormir monàrquic, es lleva republicà, fa la becaina i ja és franquista.

Intentem escatir quin és l’embolic que, més enllà del gust per l’erosió del govern, amaga l’actual i pobre debat sobre la sisena hora. La proposta de la sisena hora no neix d’una reflexió sobre l’eficàcia de l’escola i les hores necessàries per desenvolupar els currículums escolars. De fet, el nostre sistema educatiu segueix els estàndards dels països de l’OCDE pel que fa a nombre d’hores anuals de classe. Més aviat estem per sobre que no pas per sota.

La sisena hora neix del laboratori d’idees educatives de la Fundació Bofill i el Pacte Nacional per l’Educació de 2006, amb tota legitimitat, l’incorpora. La finalitat era evitar el possible avantatge competitiu que podia suposar que la majoria d’escoles concertades oferissin una hora diària més d’activitat escolar a través del que s’anomenava, i s’anomena encara, activitat complementària.

El Pacte va incorporar també la promesa, aviat oblidada, que l’activitat complementària de la concertada seria subvencionada per que progressivament fos gratuïta tal com ho seria la sisena hora a la pública. Es va generalitzar la sisena hora, però la subvenció a la concertada, en cinc anys, només ha arribat a 27 escoles de les prop de 700 existents.

Les comparacions sovint són forçades. Des de l’origen, s’ha volgut fer un paral·lelisme entre activitat complementària i sisena hora, quan no són exactament el mateix. En el paroxisme d’aquest exercici, la sempre loquaç i eterna portaveu del sindicat majoritari a l’escola pública, Rosa Canadell, de l’USTEC, afirmava aquest dies que el que calia era suprimir l’activitat complementària de la concertada i problema resolt. Cap interès, doncs, per la sisena hora.

La complementària a la concertada neix amb la pròpia configuració del model de concert amb la llei orgànica del dret a l’educació de 1985 i, des d’aleshores, precisament per preservar que l’horari escolar sigui el mateix entre pública i concertada, es prohibeix que sigui un temps destinat a la impartició del currículum. Per naturalesa, es tracta d’una activitat més propera a les extraescolars, però amb la particularitat que la seva realització es pot compactar amb l’horari lectiu comú. Des de l’inici és una activitat totalment al marge del concert educatiu i, per tant, exclosa de la gratuïtat. És una activitat que financen les famílies amb quotes subjectes a autorització administrativa. Conseqüentment no ha estat mai una activitat d’oferta obligatòria per a les escoles, ni de participació obligatòria per als alumnes. En no ser gratuïta, la legislació ha protegit sempre el seu caràcter voluntari i extracurricular.

Així les coses, a qui vulgui treure conseqüències no se li escaparà que, en les mateixes condicions que a la concertada, res impedeix a l’escola pública organitzar activitats complementàries que prolonguin una hora diària –o més, si ho prefereixen- l’horari escolar. Les AMPAs de l’escola pública -que, cal dir-ho, són les úniques que van donar suport a la implantació de la sisena hora-, poden, si volen, posar en marxa una oferta d’activitat complementaria perfectament anàloga a la de l’escola concertada. Les equiparacions solen reivindicar-se esbiaixadament. Anàlegs en allò que ens agrada, però obviant allò que no ens ve de gust.

Desenganyem-nos: deu ser legítim que pares i mares demanin més hores d’escola, però amb la sisena hora no ens estem jugant res d’essencial pel que fa a l’educació d’aquest país. Els problemes de la nostra escola no són de temps escolar, sinó d’aprofitament. I als que ara mostren tal compungiment per tant irreparable pèrdua, recordar-los que la Consellera Cid va tenir que fer concessions –algunes desmesurades i que ara es paguen- per fer empassar aquesta sisena hora a uns sindicats als que no feia cap gràcia. Paradoxes de l’escola catalana.

[Fa uns dies, la CCAPAC va tenir que sortir al pas d'algunes barbaritats sobre la pretesa discriminació que es podia produir amb la supressió de la 6a hora: Les activitats complementàries de la concertada no són cap discriminació per a ningú!]

Negació i efecte rebot: tenim o no tenim "problemes"?

Publicat a Xarxanet

Les recents eleccions municipals han posat en evidència una correlació molt directa entre la manca d’abordatge dels problemes o desajustaments relacionats amb el fenomen migratori dels darrers anys i la crisi econòmica (o fins i tot la negació primària de poder parlar de “problemes”) i els rèdits electorals d’aquells que n’han fet bandera i han proposat falses solucions de marcat caràcter xenòfob.

Quan intentar abordar qüestions problemàtiques és tallat de soca-rel amb l’acusació de “racista” per qui gosa plantejar-les, no ens ha d’estranyar l’efecte rebot que estem experimentant. Quan en ares a la correcció política hem recargolat tant el llenguatge que ningú ens entén, aleshores a qui pot sorprendre que la gent es cregui a qui promet solucions simples que, tot i que tramposes, són enteses per tothom. No serà que actituds com la de SOS Racisme –i la d’altres entitats socials i polítiques– podrien haver esdevingut, sense voler-ho, aliats de Plataforma per Catalunya –i dels seus èmuls–.

Que els immigrants són persones i no problemes, no treu que el fenomen migratori no en comporti de problemes o, si es vol filar més prim, comporta noves situacions que requereixen una gestió diferent i que no sempre es fàcil d’encertar. Que al capdavall la crisi ho posa tot més difícil, qui ho pot ignorar? Ja sabem que les dificultats sempre venen més per la condició de pobre que no pas per la d'estranger.

L’àmbit que més conec, l’escola, és un dels que una millor tasca d’acollida i treball positiu amb la immigració ha fet i està fent. I val a dir que anem sortint-nos-en prou bé. Però qui pot negar que està suposant un sobreesforç de grans dimensions a tot el sistema? El creixement sobtat de la població escolar amb saturació d’aules; el creixement paral·lel i igualment sobtat de població escolar amb carències socials, econòmiques i culturals; la multiplicació idiomàtica i de referents culturals a les aules... No es tracta de dir si tot això és bo o és dolent, però negar que tots aquests canvis comporten allò que normalment entenem com a “problemes” és d’una ceguesa o d’una inconsciència sense límit.

En altres moments he procurat anar divulgant exemples, que sempre fan més comprensible un fenomen, però parlar d’exemples no treu que la situació no sigui molt generalitzada. I sí, a les escoles, malgrat l’esforç i l’èxit d’integració i convivència que es va assolint, tenim problemes!

Ho tenen pitjor els nostres fills?

Si més no entre els pares que tenim fills de més enllà de la vintena, que comencen a acabar estudis superiors i afrontar els camins de l’emancipació, s’ha instal·lat el lloc comú d’afirmar que tenen el futur més difícil que nosaltres, els seus progenitors, que tinguérem vint anys als 70.

Crec que ja es va començar a dir abans de descobrir tota la fundaria de la crisi actual, però darrerament trobo que s’insisteix molt i des de diferents àmbits. Té alguna base aquesta afirmació?

Sincerament, ben reflexionat i contrastades algunes dades, aquesta afirmació no té cap fonament. Les simples percepcions poden distorsionar molt la realitat i més quan juguem amb els nostres records. Si sempre som molt subjectius en les percepcions immediates, encara molt més en les que ens queden gravades a la memòria. La memòria humana no es un instrument massa fidel en la conservació de la informació.

Avui hi pesa un pessimisme ambiental que ajuda a que hi hagi una certa crisi o desconfiança col·lectiva pel que fa a les perspectives de futur. Potser avui ens adonem que hem educat en unes perspectives que avui ens han canviat i que res serà tant fàcil com en algun moment ens podíem haver pensat que seria. Potser tenim por de no haver educat en determinats valors forts i resistents perquè ens semblava que ja no calien. D’acord amb tot això.

Però algú pot dir que, globalment, els joves dels anys 70 (els nascuts entre 1950 i 1960) a Catalunya ho tenien més fàcil que els joves d’avui (els nascuts entre els 80 i els 90)? Tenien millor formació? Era més fàcil trobar feina o trobar un habitatge digne?

Els joves d’avui són mileuristes –o no hi arriben-, però els aprenents mai a la vida havien cobraven res i podien treballar més hores que els nostres mileuristes. Avui molts joves han de marxar a fora per cercar feines d’alta qualificació o molt especialitzades. Abans es veien obligats a marxar amb la simple esperança de subsistir o guanyar-se la vida en el que fos. És evident que els costarà molt tenir un habitatge com el que tenim nosaltres (com el que tenim nosaltres ara! no se si a la majoria de pares de la meva edat el va ser fàcil tenir un primer habitatge i aquest era com el que ara gaudeixen). D’altra banda, i a tall d’exemple, els joves d’avui globalment, en vint anys poden haver viatjat més, han vist més cinema, han assistit a més concerts i escoltat més música que generacions anteriors en tota la seva vida.

Sens dubte cal corregir falses expectatives que entre tots havíem construït, però res de plànyer als joves. No els podem brindar una excusa per al facilisme, per al desencís, o per a l’abandó. Perquè no és pedagògic, però sobretot, perquè la premissa de que ho tenen més difícil és absolutament falsa.

Ho tenen més difícil del que nosaltres havíem arribat a pensar i projectar-los-hi, però no pas més difícil que ho vàrem tenir nosaltres, ni més difícil, m’atreviria a dir que cap generació que els hagi precedit.

Som els adults d’avui que hem viscut un miratge que ara s’esvaeix, esperem que els nostres joves no se’l acabessin de creure del tot i reaccionin millor que nosaltres davant la crisi.

Consellera Rigau: deixi’ls tancar!



Foto d'Oriol Vàzquez publicada a l'Avui

 Diu la premsa que ahir va haver-hi una escadussera tancada d’alliberats sindicals en un edifici annex a la seu del Departament d’Ensenyament. Sembla que la cosa va durar poc. Llàstima! La tancada d’alliberats sindicals era una magnífica oportunitat de pedagogia social. Ja es podien passar tant un dia com cinc anys tancats, que no hi hauria el més mínim perill de trobar-los a faltar enlloc. Així es posaria de relleu d’una vegada per totes la seva utilitat social, que és la mateixa ja estiguin tancats a la Conselleria, reunits a les seves seus o fent el “cafelito” al bar.

Els alliberats sindicals són una xacra del nostres sistema, ja que esdevenen una mena de funcionariat més pròpia de models totalitaris i caducs, com el sindicalisme vertical del franquisme o l’estat corporatiu de Mussolini (disculpeu, però ara que es compleixen anys del seu afusellament, m’ha vingut al cap).

A l’ensenyament públic català els sindicats han estat especialment actius i amb un poder que –diguem-ho pel seu nom- vulnera l’equilibri de poders d’una societat democràtica. La política educativa a Catalunya ha estat massa condicionada per uns sindicats que tot i dir-se de classe solen actuar de manera brutalment corporativa. Un dels darrers i més indignes regals del tripartit –amb la crisi ja esclatada- va ser ampliar substancialment el nombre d’alliberats sindicals a l’ensenyament públic. Encara no sabem què van voler pagar amb aquest gest.

Si és temps de sacrificis, ho ha de ser per a tots! Disculpeu la indignació però, en circumstàncies com les actuals, o juguem tots o estripem les cartes! (en calent també em ve al cap una versió més grollera d’aquest principi, però no quedaria bé escriure-la).

Si a aquesta gent dels sindicats tant els preocupa la manca de professorat als centres, que abandonin el seu estatus i tornin a fer classe (tot i que ja sé que molts estareu pensant que els alumnes no tenen cap culpa!). I si es volen tancar, per a mi, allà poden quedar-s’hi fins que els tornin les ganes de treballar com a professionals i no com a buròcrates.

Les activitats complementàries de la concertada no són cap discriminació per a ningú!

Es normal que les retallades crispin els nervis, però no cal anar dient disbarats com hem anat sentint tota la setmana a l’entorn de la sisena hora. La CCAPAC ha tingut que sortir al pas amb aquesta nota:

Les activitats complementàries de la concertada no són cap discriminació per a ningú!

Si es destinen fons públics per a finançar la sisena hora cal que sigui en igualtat de condicions entre el sector públic i el concertat

Amb motiu de la retirada parcial de la 6ª hora a l’escola pública hem hagut de tornar a sentir discursos que pensàvem oblidats sobre igualtat i discriminació entre escola pública i escola privada concertada.

Davant d’aquests fets, la CCAPAC, que representa les famílies de més de 250.000 alumnes, vol deixar palès que, en l’actual situació dels horaris escolars, l’única discriminació existent és la que sofreixen els pares i mares que opten per l’escola concertada ja que, si volen que la jornada escolar sigui de 6 hores han de pagar una quota per a la sisena hora, la qual cosa no passa a l’escola pública.

D’altra banda, el manteniment de les activitats complementàries que són les que configuren la sisena hora a les escoles concertades no suposa cap discriminació per a ningú, faci el que faci l’escola pública. Tot i que la CCAPAC les recomana i advoca per la seva plena continuïtat, la participació en aquestes activitats és decisió voluntària per a les famílies.

Res impedeix a les AMPAs de les escoles públiques organitzar activitats extraescolars amb el mateix caràcter que tenen les activitats complementàries a l’escola concertada i que les famílies les financin, tal com fem les de l’escola concertada.

En qualsevol cas, si fora recomanable mantenir ajuts o beques per aquelles famílies que no pugessin pagar la quota corresponent, caldria que ho fossin tant per a les de l’escola pública com per a les de l’escola concertada, defugint la discriminació que fins ara hem patit el col·lectiu concertat.

Barcelona, 15 d’abril de 2011

[Sobre la 6a hora i els seus embolics també podeu lleguir: La 'sisena hora', el talisma de la nostra escola.]

Participa!

Tota la informació a:

http://www.barcelonadecideix.cat/