dimarts, 30 d’agost de 2011

Com construir estat en un país sense models

El debat (per dir-ne alguna cosa) sobre el futur de les diputacions, suscitat a ple estiu per un candidat, Rubalcaba, que necessitava alguna cosa per fer bullir l’olla (ara la reforma constitucional ja ha fet vessar l’olla i ha apagat el foc Rubalcaba), a Catalunya ha evidenciat, un cop més, una absoluta manca de models.

Els partits catalans només han sabut balbucejar vaguetats o tirar pilotes fora, precisament sobre una qüestió, l’ordenació del territori, que sempre s’ha volgut vincular a l’essència de l’autogovern. Malauradament aquesta mancança no s’evidencia només en relació a l’organització territorial i administrativa del país. S’ha insistit molt en que l’independentisme no té un full de ruta clar per assolir la independència, però encara és menys clar el full de ruta per l’endemà: Quina política internacional? Quin model de defensa? Quin model energètic? Quina model d’administració pública o de justícia?

No és tant sols que els partits no tinguin aquests models perfilats, la sensació és que ningú hi pensa ni hi treballa. Tantes fundacions i pretesos think tank però les seves preocupacions i ocupacions no semblen arribar mai al moll de l’ós de les polítiques d’estat. Per entendre’ns, parlem molt més de pau i de cooperació que no pas de geoestratègia o de comerç internacional.

La Generalitat, al llarg d’aquests anys, i especialment en els primers governs Pujol, ha anat fent millor les coses que els governs estatals de torn, però gairebé sempre, el que s’ha fet han estat les mateixes coses que feia l’estat i sense qüestionar-ne el model de fons. S’han gestionat bé –o millor que l’estat- les transferències rebudes, però no s’ha innovat prou. Tret d’algunes iniciatives massa excepcionals, fruit de la gosadia i el coratge –com en el seu dia va ser la creació de TV3-,  poques vegades s’han creat autèntics models propis.

Sempre s’ha dit que aquestes eren les limitacions de l’autonomia, però ara que el sentiment independentista creix caldria veure propostes –o saber que s’hi pensa i es treballa per elaborar-les- que puguin omplir de contingut aquest anhel de construcció d’un estat propi.

2 comentaris:

  1. Carles,

    Totalment d'acord amb la teva reflexió, sinó comencem a treballar de veritat el futur i abandonem el curterminisme, mai aconseguirem el nostre desig, tenir un estat propi del que sentir-nos orgullosos.

    Carles Puig

    ResponElimina
  2. D'acord Carlos, però tant de bò tinguem aquests mal de caps algun dia (i que jo ho pigui veure...) i els hi haguem de fer front per nassos.

    JBB

    ResponElimina