dilluns, 5 de novembre de 2018

Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?

La tercera via ha nascut i ha mort com una mera especulació de tertúlia.

Des de l’1 d’octubre l’independentisme viu un cert desconcert motivat per la manca d’una estratègia, si més no en aparença. Les circumstàncies de brutal repressió fan comprensible, fins a cert punt, aquesta desorientació. Dèficit d’estratègia o estratègies plurals i divergents en certs aspectes, lideratges poc definits, comunicació deficient o molt condicionada per la prudència davant dels processos judicials són components d’aquesta situació. Amb tot, l’objectiu de la independència no decau i més aviat sembla afermar-se potser sense la perspectiva d’imminència amb la qual s’havia plantejat a les eleccions de 2015.
Entre les files independentistes aquesta situació pot crear neguit, àdhuc desànim. Però per dibuixar tot l’escenari cal fer un cop d’ull al que passa a l’altre costat, en tot l’àmbit polític no independentista.
A hores d’ara, tothom sap que Catalunya viu un problema polític que només pot tenir una autèntica resolució des de l’àmbit polític. L’Estat, sense saber com afrontar-lo, l’ha negat fins que, forçat pels esdeveniments, ha intentat derivar-lo vers una qüestió jurídica, forçant totes les costures d’un estat de dret. Tothom ho sap, aquí i allà, tothom ho reconeix tot i que en públic alguns segueixin defensant una ficció que no es creuen.
El més sorprenent de tot aquest procés, i potser ha estat poc remarcat, és l’absoluta manca d’alternatives polítiques, no ja des de l’Estat, enrocat en la negació de la realitat, sinó en el conjunt del món polític no independentista i, especialment, des de Catalunya.
El “procés”, encara que la ràpida evolució seguida ens ho fa oblidar, té antecedents immediats en les potents reivindicacions per les infraestructures (manifestació de desembre del 2007 amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”), continua amb la protesta per la sentència sobre l’estatut de 2006 (manifestació de juliol de 2010) i encara passa per una etapa de reivindicació d’un pacte fiscal (per part del president Mas després de la primera gran manifestació de l’ANC el 2012).
És a partir d’aquests precedents i de la total manca de resposta política a les reivindicacions catalanes (ni infraestructures, ni nou estatut, ni acompliment del finançament fixat per l’estatut, ni pacte fiscal…) que el catalanisme majoritari va esdevenint decididament i explícitament independentista. En paral·lel potser hi ha hagut un reagrupament i refermament d’un espanyolisme militant a Catalunya, però allò més destacable és la total absència d’allò que en algun moment s’ha anomenat tercera via. Una via que ni s’ha projectat, ni per la qual ningú hi ha posat cap travessa. La tercera via ha nascut i ha mort com una mera especulació de tertúlia.
Fora del moviment independentista, la política catalana s’ha anat desertitzant. Tot i que en les convocatòries electorals les forces no independentistes sumades a les que no es pronuncien sobre el tema assoleixen prop de la meitat dels vots, la seva proposta política no té cap articulació.
Per això el debat esdevé forçosament “independència sí o no”. No hi ha res més sobre la taula. “Independència no” és continuar com fins ara? “Independència no” és continuar el procés recentralitzador que defensen la gran majoria de forces polítiques estatals? Dubto que molts dels que voten opcions no explícitament independentistes estiguin d’acord amb aquestes opcions que els ofereixen, però no fan el pas cap a la independentisme per raons diferents, sigui la por incitada per l’Estat, les qüestions indentitàries o altres.
Personalment potser em sentiria més còmode amb un confederalisme com el proposat per Carles Cardó a la Història espiritual de les Espanyes o pel grup del Quaderns de l’exili, que potser faria més fàcil la relació entre països de parla catalana, però he de reconèixer que és una proposta quimèrica en aquest moment històric.
Acusar l’independentisme de radicalitzar o de dividir la societat catalana amb una proposta dicotòmica no pot ser un exercici més cínic. Si el debat està situat en independència sí o independència no, la responsabilitat no pot ser dels únics que fan una proposta, agradi o no, afirmativa i concreta: la independència. La responsabilitat és dels que més enllà d’oposar-se a la independència per mitjans legítims –o il·legítims–, no han proposat mai res.
[Llegiu-ne aquí la segona part]

Cap comentari:

Publica un comentari