dilluns, 5 de novembre de 2018

Oligarquia al descobert

Com més poder –diners, personal al seu càrrec, capacitat de contractació...– i més perpetuació en el càrrec dels dirigents, més al·lèrgia a la reivindicació independentista.

No és cap notícia que el procés independentista ha topat amb la radical i brutal oposició de la gran oligarquia espanyola. L’Íbex 35, la monarquia, els cossos funcionarials d’elit, la patronal, les grans corporacions de comunicació… Tots els poders espanyols han mantingut una oposició frontal contra el mateix dret a la autodeterminació.
Però totes les oligarquies, també les polítiques, culturals i intel·lectuals, han treballat contra el procés. De manera explícita o vergonyant. Fins i tot han fet la viu-viu davant les vulneracions de drets i les restriccions de llibertats a l’Estat espanyol. També a Catalunya. En l’àmbit econòmic la nostra oligarquia no deixa de ser un apèndix de l’espanyola. De manera global, lluny de ser la societat meritocràtica que potser voldríem, som encara un país massa oligàrquic.
Aquesta frontal oposició no ho ha estat només per part d’aquells que constitueixin la gran oligarquia. És a dir, aquells als quals comunament ens referim en parlar d’oligarquia. L’actitud d’oposició s’ha reproduït a tots els nivells. També ha arribat a allò que podríem anomenar les “petites oligarquies”.
I és que els comportaments oligàrquics s’estenen a tots els àmbits o nínxols on s’exerceix algun tipus de poder. Aquests comportaments es poden sintetitzar en tres dinàmiques complementaries. La primera és la retenció del poder en mans de molts pocs i relacionats entre si. La segona és l’ús d’aquest poder per perpetuar-se en els càrrecs creant xarxes clientelars. La tercera és el dèficit generalitzat de transparència.
Aquests comportaments són molt visibles i contestats en alguns casos. Ho són en els partits polítics, que acumulen una tradició de forta centralització i d’aparells que és retroalimenten i es perpetuen. Hi ha un viu debat obert sobre la necessària renovació de càrrecs i és un dels eixos sobre els quals pivota el discurs de “la nova política”. En el terreny de la realitat, els canvis encara no s’han vist. Als grans sindicats, la força dels aparells i la perpetuïtat dels dirigents també és escandalosa. Aquests dèficits democràtics potser són més grans que en els partits polítics, tot i que resten més silenciats.
També més amagats, però igualment estesos, els comportaments oligàrquics estan presents en molts àmbits aparentment allunyats del poder. El món acadèmic, els col·legis professionals, les fundacions, el món associatiu o la mateixa Església i les seves organitzacions reprodueixen aquests capteniments.
Ves per on el procés, que ve recolzat per una demanda de major radicalitat democràtica, ha esdevingut un potent indicador d’aquests comportaments oligàrquics.
Si analitzem el procedir d’organitzacions dels àmbits més diversos, hi trobarem sempre una constant. Sigui quin sigui el sector, la constant és aquesta: com més poder –diners, personal al seu càrrec, capacitat de contractació…– i més perpetuació en el càrrec dels dirigents, més al·lèrgia a la reivindicació independentista.
Siguin cúpules sindicals, feus universitaris, grans fundacions o entitats de l’església, trobarem molt poques excepcions a aquesta constant. Una observació potser òbvia, però de conclusions no banals. I un al·licient més per seguir endavant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada