divendres, 29 d’octubre de 2010

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Jan Karski: el missatger en el buit

Una breu ressenya de Melcior Comas a Presència, una setmana d’agost, em va cridar l’atenció, setmanes després vaig comprar el llibre de Yannick Haenel i no fa gaire el vaig llegir.

Potser un dels fets que em va cridar l’atenció era no saber res de la història d’aquest resistent polonès que, durant la 2a guerra mundial, va exercir la missió de donar a conèixer als aliats la situació dels jueus sota la dominació nazi i especialment del gueto de Varsòvia, el que va arribar a entrar, sense ser jueu, per esdevenir-ne testimoni. La seva missió, sense èxit, el va portar a diversos destins i principalment a Estats Units, on va arribar a entrevistar-se amb el president Roosevelt. No soc pas historiador ni especialista en la segona guerra mundial o en el genocidi jueu, però em va sorprendre que, entre tantes i tantes històries conegudes, per llibres, pel·lícules o documentals, no hagués sentit a parlar mai de Karski, tenint en compte que la missió de la seva vida va ser precisament esdevenir testimoni.

El llibre és un tríptic que s’inicia amb la transcripció del testimoni corprenedor que Karski, aleshores amb una seixantena d’anys, fa a la pel·lícula Shoah, el film-document sobre el genocidi. La segona part és un resum del llibre escrit pel propi Karski el 1944 (Story of a Secret State) i la tercera és una recreació de l’autor del llibre sobre el que podrien haver estat les reflexions de Karski.

El resultat és una lectura que captiva, certament la vida de Karski és propicia a la novel·lació, però alhora molt inquietant. Em va deixar un regust estrany i certament incòmode.

La vida de Karski és sens dubte la història d’una frustració absoluta. Quan trametre el missatge de les seves dues visites al gueto i l’hora passada en un camp d’extermini, esdevé la missió de la seva vida, s’enfronta a un buit brutal. No és cregut o no interessa creure-se’l del tot i, en definitiva, res aconsegueix en el seu llarg periple, en les seves entrevistes i en les seves múltiples  al·locucions. Això marca definitivament i per sempre més la vida del protagonista i l’actuació dels aliats, pel que fa a l’extermini jueu, queda en qüestió amb aquest testimoni.

Jan Karski és també el testimoni del particular drama polonès, dins la tragèdia mundial d’aquells anys. Polònia –i no tant sols els jueus- és gairebé aniquilada. És la nació que pateix l’acarnissament igualment salvatge, igualment criminal, dels dos grans totalitarismes, en tot paral·lels: el nazisme alemany i el comunisme soviètic. Els fets de Katyn, l’assassinat de 22.000 oficials polonesos per ordres de Stalin, el veritable intent de genocidi de la nació polonesa, amagat hàbilment per la propaganda comunista durant anys fent-lo passar per una acció alemanya, també travessa la vida del nostre protagonista.

Tot plegat testimonis que, malgrat els anys, encara resulten incòmodes. Certa passivitat de tots els aliats davant el genocidi jueu, o la tardança i la recança que arrossega la condemna del comunisme, pesen sobre les consciències lliures i les ments lúcides d’occident.

Gran Joan Boada



D’ell tinc una opinió formada de quan, des de l’oposició, fustigava les polítiques educatives del govern. S’ensenyava especialment amb l’escola concertada, ja no diguem si era religiosa, fent recurs de tots els tòpics i falsedats a l’ús.

La meva valoració d’aquest polític, des de que està en tasques de govern, no pot ser pitjor. A vegades he pensat que potser la meva opinió era fruit del ressentiment pels disbarats que li havia sentit i que potser hauria de ser més ponderat i més caritatiu.

Per això he sentit un cert alleujament -de no trobar-me sol- en llegir l’opinió de l’admirat Joan B. Culla a Repicant i a la processó

Aquest senyor serà ara cap de llista a Girona pel seu partit, ICV. Sort que els seus cartells no ens arribaran a Barcelona.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Moltes i ben diverses... les raons per esperar-lo

Després de sortir de polleguera per tantes ximpleries com hem de suportar, també apareixen llums que et permeten reconciliar amb el seny humà.
Magnífic, ple d’intel·ligència, lucidesa i sensibilitat, l’apunt de Gregori Luri al seu blog, sobre la visita del papa: Yo sí te espero.

La pregunta més estúpida de la temporada

Això del cost de la visita del Papa ja cansa! (perdoneu, però algú ho havia de dir). El problema deu ser meu per llegir massa premsa i escoltar tant els informatius de la ràdio, però tot i contribuir més a una polèmica absurda, si no ho dic rebento. Disculpeu adoptar la poc original però simpàtica forma del rondinaira del Polònia televisiu.


Decididament el fracàs escolar a Catalunya està fent estralls sobre vàries generacions i trigarem anys a recuperar-nos. La ignorància porta alguns a una ingenuïtat candorosa, que motiva més llàstima que enfado. A altres, la mateixa ignorància els fa agressius i emprenen furioses creuades contra gegants, que no son sinó molins de vent. Alguns casos van més enllà de la ignorància i només la psiquiatria en pot intentar treure l’entrellat entre tants traumes i complexos. No en farem sang, que prou pena porten. Se’n tanquen més a fora que a dins.

És que no sabem que val –només es seguretat pública i alteració de transports municipals- cada partit del barça? I en tenim, pel cap baix, un cada quinze dies! És que no sabem que ens costa cada desplaçament –oficial o privat- de la família reial? I no s’estan quiets a la Zarzuela! Que no sabem que costa la desfilada militar amb cabra inclosa? I ens la fan cada any! Que no recordem les subvencions públiques –a banda de les despeses indirecte en seguretat, neteja... també de l’erari públic- per tal que es rodin pel·lícules a Barcelona? I els macroconcerts, les cimeres, les curses populars, els esdeveniments esportius, la rua de l’orgull gai...

Cal preguntar i preguntar-se, cada dia, pel cost de la visita papal a Barcelona? Cal discutir cada euro d’un esdeveniment que portarà 3000 periodistes a Barcelona i del que encara no es coneix cap despesa que es pugui considerar desmesurada o sumptuària?

Sí, el país està en crisi, en crisi econòmica i moral, però de la crisi no es sortirem estalviant –dubtosament- algun euro fent que no vingui el Papa (suposo que deu conservar passaport alemany o italià i, com a mínim, el dret de lliure circulació per la UE) o que es desplaci de manera privada (i d’amagat) de la casa particular on s’allotjarà (la seu de l’Arquebisbat de Barcelona) fins el temple de la Sagrada Família. Per sortir de la crisi necessitem, en primer lloc, la mínima lucidesa mental per no entrebancar-nos en els debats absurds, estèrils i, sovint, banals, dels que en som campions mundials.

I dic tot això des d’una posició estrictament laica. Tot això no té res a veure amb si sóc catòlic o ateu, en si sóc progre o sóc carca, o amb si Benet XVI em cau bé o malament. La urbana i els mossos dels partits del barça també ho paguen els socis de l’espanyol i Viki, Cristina, Barcelona, també la van pagar els que no suporten a Woody Allen.

dijous, 21 d’octubre de 2010

L’escola concertada i les propostes educatives per a Catalunya

Taula Rodona: L’escola concertada i les propostes educatives per a Catalunya
Dimarts, 26 d'octubre de 18:30 a 20:30 h.
Hotel Catalonia Barcelona Plaza (Pça. Espanya 6 – 8, Barcelona)

Intervenen:
  • Irene Rigau, CiU
  • Daniel Font, PSC
  • Josep M Freixanet, ERC
  • Rafael Lòpez, PPC
  • Dolors Camats, ICV
L'acte és obert a totes les persones interessades i no cal inscripció prèvia.

Organitzen les entitats representatives de l'escola concertada a Catalunya.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

El “model Vic” d’escolarització i Santa Caterina de Siena com exemple

Vaig tenir el goig d’acompanyar l’equip humà d’aquesta escola en la visita que els va fer el Conseller d’Educació a poc de l’inici de curs d’enguany.

Santa Caterina de Siena, les beates, com és coneguda popularment a Vic aquesta escola a redós de la seva Catedral, és una molt bona escola. Circumstància aquesta que es fa avinent de seguida. No per les seves instal·lacions, netes, mantingudes amb cura, però amb més de 300 anys d’història i extremament austeres. El clima endreçat, la relació cordial, propera i molt personalitzada entre alumnes i mestres, l’espontaneïtat serena i tranquil·la dels nens i nens, son indicadors immediats d’una bona feina educativa. I encara més quan tot plegat no es ni pertorbat per una corrua d’autoritats, periodistes i cameres de televisió.

Aquesta escola és alhora paradigma del efectes no controlats i dels límits del anomenat “model Vic” d’escolarització. El “model Vic” ha estat l’esforç de fa anys de distribuir la població d’origen immigrant per totes les escoles de la població, per cercar un repartiment equitatiu, forçant o limitant l’elecció de centre.

Els límits són evidents. Vic té quasi una desena de centres públics i concertats d’ensenyaments obligatoris. A tots hi ha alumnat de procedència immigrada, però ni ha dos (un de públic i un de concertat, que és el Santa Caterina) que acumulen proporcions que poden doblar la mitjana de Vic i on es clarament majoritari aquest tipus d’alumnat. No es fàcil imposar barreres a les tendències naturals de la població.

Però encara són més greus els efectes no desitjats (no podem parlar d’efectes no esperats, ja que des dels col·lectiu de l’escola concertada es venen denunciant de fa temps). La insuficiència del finançament de l’escola concertada es posa de relleu de manera dramàtica en escoles com aquesta, on les aportacions de les famílies per serveis complementaris son exigües i ja no diguem les col·laboracions voluntàries amb el mantenim del centre que són pràcticament nul·les per l’extracció social de les famílies. Mantenir aquestes condicions és un abús per part de l’administració. Seria vergonyós sinó fos que fa tant temps que dura que sembla que ja no fa vergonya a ningú.

Santa Caterina de Siena s’aguanta com escola –donant un servei a la població que segons la constitució ha d’estar finançat per l’administració pública- per que la Congregació religiosa que n’és titular hi aboca recursos, hi ha religioses que hi treballen sense remuneració i el professorat hi dedica voluntariosament moltes més hores que les que fixa el seu conveni.

Acabada la visita, el Conseller i el seu seguici, junt a l’alcalde de Vic, es va reunir amb l’equip directiu del centre. Els va felicitar, crec que ben sincerament, pel seu treball. En escoltar les preocupacions que plantejaven i les dificultats amb les que s’enfrontaven, el Conseller va fer un paral·lelisme amb l’única escola pública que està en situacions semblants a Santa Caterina pel que fa a l’alumnat. L’alcalde de Vic, precís i oportú, el va quasi interrompre: sí, Sr. Conseller, tenen els mateixos problemes, però Santa Caterina de Siena no rep del seu Departament els recursos que rep l’escola pública, ni de bon tros! El Conseller ho va reconèixer... però no es va comprometre a res.

Heus aquí un model que pot tenir aspectes socials molt positius però que així no té cap mena de futur!

diumenge, 10 d’octubre de 2010

En bancarrota

Ni la convocatòria electoral ha aconseguit amagar per més temps els desastrosos comptes de la Generalitat. Ara s’ha anunciat una operació si no desesperada sí prou explícita de la gravetat de les dificultats de finançament: l’emissió de bons per captar estalvi privat ja que tota la resta d’aixetes estan clausurades. 

Alhora un mitjà ha revelat un acord del govern de la Generalitat del dimarts cinc d'octubre, pel qual es bloquegen pagaments sanitaris i de serveis socials. Venen temps ben difícils. Fins i tot l’optimista i oportunista Zapatero, ja parlava que no es veurien signes de recuperació fins al 2012. Tant de bo per una vegada l’encertés per que tots els altres pronòstics son pitjors. 

Qui se’n recorda del fabulós nou finançament o de la prioritat a les polítiques socials. Que vell sona tot això i només fa quatre dies que el govern se’n vantava!

Ja ens podem anar preparant.

La morositat del Departament de Treball enfonsa els petits

Des d’aquest blog he anat cridant l’atenció sobre el maltracta institucional que el Departament de Treball ha tingut amb el petit col·lectiu de les llars que gaudien de la condició de llars laborals i rebien un ajut vehiculat en els darrer anys per aquest departament de la Generalitat.

Primer volien tancar la línia d’ajuts, de sobte i retroactivament, anunciat el setembre del 2009 que aquell anys ja no es donaria l’ajut quan les famílies, des de gener de 2009, estaven pagant unes quotes ajustades a l’existència dels ajuts. Després, en un pacte inextremis amb l’oposició en el moment d’aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2010, van dir que abans de l’extinció definitiva de l’ajut el mantindrien per al 2009 i, donat que el curs ja estava iniciat, per al període corresponent a 2010 del curs escolar (això era fins a 31 d’agost de 2010). Les llars han anat fent papers, però els diners no arriben.

Mentrestant, aquell petit col·lectiu de llars ja és una mica més petit. Algú ja no ha pogut començar aquest curs ofegat pels deutes. No sé si en el balanç de gestió del que tant orgullós es mostrava el president Montilla també s’esmentaven les llars tancades o els deutes que van deixant.

I és que, més enllà de la iniciativa política, a l’hora de la gestió, hi ha departaments que han excel·lit!

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Fabricant “ni-nis” per incompetència de l'administració

Aviat entrarem ja a mitjans d’octubre i, malgrat sembli extrany, el curs escolar no ha començat per a tothom.

Un sector d’alumnes especialment vulnerables del sistema, aquells que acaben l’ESO sense el graduat corresponent, com a darrera oportunitat de continuar estudiant, poden cursar els anomenats Programes de qualificació professional inicial (els PQPIS), que van substituir els programes de garantia social. Sovint es tracte d’alumnes que acumulen un cert rebuig a la institució escolar clàssica i tenen historial d’absentisme. Per a un bon nombre d’aquests alumnes, que volen iniciar un PQPI, el curs escolar 2010-2011 no ha començat hores d’ara, i no se sap quan podrà començar.

El motiu és una densa teranyina burocràtica i una mala gestió que quasi cada any comporta el mateix problema. A l’escola pública els PQPIS s’imparteixen com un curs ordinari més a càrrec del professorat del centre i a càrrec del pressupost del Departament d’Educació. Aquests varen començar el setembre. Els centres concertats i altres centres d’iniciativa social o municipal no poden programar lliurament els PQPI, ni en funció de la demanda, sinó que estan subjectes a un autorització prèvia del Departament d’Educació. Obtinguda aquesta no n’hi ha prou encara. Per aquesta tipologia de centres, el finançament d’aquests programes depèn del Departament de Treball i aquest encara no ha tingut temps de fer les concessions que permeten iniciar el curs. I això que part dels fons provenen del fons social europeu i estan clarament consignats i pressupostats. Què passarà quan al 2013 ja no arribin aquests fons?

No hi fa res que una llei orgànica (la LOE) declari els PQPI concertables o que la flamant llei d’educació de Catalunya n’hagués establert els seu caràcter gratuït i universal. A Catalunya no n’hi ha cap de concertat. Tot segueix com abans de la LEC (2009) i de la LOE (2006).

Per als centres que resten a l’espera d’iniciar aquests programes la distorsió és molt gran, el professorat està en una situació extrema de precarització laboral, però el problema principal és per als nois i noies que esperen. Segueixen de vacances des del passat mes de juny, unes vacances a prop de complir quatre mesos o, més aviat, és que han iniciat la seva carrera de ni-ni (ni estudiar, ni treballar). Els centres, que coneixen la realitat d'aquests nois i noies i tenen l’experiència de cada any, asseguren que alguns ja es perdran pel camí i ja no iniciaran cap PQPI: Ninis produïts directament pel nostre Departament de Treball i la seva burocràcia.