Catalunya es troba en una cruïlla
on la pervivència de la nació demana construir un estat homologable als estats
del nostre context europeu.
La independència de Catalunya,
que durant molts anys ha pogut semblar un ideal, una quimera o un somni, avui, sense
deixar de ser un procés difícil, complex i incert, és l’única proposta mínimament
articulada i coherent per sortir de l’atzucac polític i jurídic en el que es
troba el país, particularment després de la sentència sobre l’Estatut de 2006.
Tres anys després d’aquella
sentència, l’únic projecte col·lectiu que tenim sobre la taula és bastir un
estat independent. Cap força social ni política ha proposat altres alternatives
per recuperar, com a mínim, allò que el poble de Catalunya va votar l’any 2006
(i que havia estat referendat pels parlaments català i espanyol).
Tampoc s’ha articulat, ni des de
Catalunya ni des d’Espanya, res que es pugui considerar com una tercera via (una
via situada, s’entén, entre la dependència espanyola actual i la plena independència
de Catalunya).
El projecte independentista és,
per tant, crucial per al futur del nostre país i una fita importantíssima que
mereix tota la mobilització que ja està assolint i tota la determinació per
culminar-la i assolir-la.
Aquest impuls i aquest objectiu
de la independència, no ens ha de fer perdre de vista que és tant sols una fita
en el camí. L’autèntic objectiu de fons, el repte més important és bastir un
nou estat català. Proclamar la independència és un pas determinant però tant
sols és el primer pas.
Per tot això, el que Calalunya
necessitat és que l’independentisme esdevingui, més enllà de la proclamació de
la independència, un moviment de regeneració de gran abast que ajudi a bastir
una Catalunya estat, lluny dels paràmetres d’estatismes caducs i en bona part
corruptes, com ho és l’espanyol o d’altres.
Ens convé que l’independentisme esdevingui
com una nova Renaixença. Que mogui la societat catalana en un moviment de
recuperació de les nostres virtuts cíviques i dels valors col·lectius. Fer present
i actualitzar el bo i millor del catalanisme: vitalitat social, progrés, obertura
al món, qualitat democràtica, innovació... Promoure aquells trets que hem
volgut que ens caracteritzessin personalment i com a poble: civilitat, iniciativa,
treball, emprenedoria, participació, compromís...
Això vol dir un independentisme que
ens impulsi a objectius i valors que ens transcendeixen. Una força moral esmerçada
en la construcció de quelcom nou i millor, més enllà del nostre interès exclusivament
personal.
La força cívica, pacífica i
democràtica que està desfermant l’independentisme no hauria de replegar-se un
cop proclamada la independència, sinó posar-se al servei de l’obra col·lectiva
de bastir el nou estat català. Una obra que demana el millor de nosaltres
mateixos i tota la generositat de la que siguem capaços. Una tasca molt exigent
per a tots -feina, sacrifici, compromís, generositat, magnanimitat...- però que
pot tenir com a resultat un llegat magnífic.
Podem aconseguir que la nostra pàtria sigui menys pobra, bruta, trista, dissortada. Podem treballar per una
Catalunya on un dia la gent sigui neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada
i feliç.
11 de setembre de 2013
De moment, que ens deixin decidir com a poble què volem ser. És el primer pas.
ResponEliminaEncara que sigui tard i jo vagi més a poc a poc que una tortuga llegint tots els posts dels blogs enllaçats, no vull deixar d'agrair-te la teva participació i dir-te que llegir el teu post ha estat un plaer.
ResponEliminaPretenem mantenir el Blog-Via en actiu i si s'escau fer d'altres moviments col·lectius com ha estat aquest.
Si t'interessa seguir en contacte amb els blogs enllaçats per la independència i que t'avisem si ens en pensem alguna altra, envia'ns un correu dient-nos que sí, que vols seguir a
cadenablogs2013@gmail.com
Així podrem guardar la teva adreça i enviar-te la informació directament. Gràcies.
Potser no sigui cert que Catalunya serà cristiana o no serà. -o sí.Veurem però quin xurro de país sortira si el fem laiciste o governen els menjacapellans. Ho veig negre.-escric això perquè no has parlat del fet religiós -de Balmes a Gaudí , passant per Verdaguer i...la Renaixença.La Catalunya que voldria i que és la que una majoria no vol. Em sembla
ResponEliminaMolt d'acord en que el laicisme (no la laicitat) és un empobriment per a qualsevol país. Més encara per una país amb unes arrels cristianes tant vives i significatives com Catalunya. La cultura catalana no pot prescindir no ja del cristianisme, sinó del món eclesiàstic, amb noms com els que apuntes i tants d’altres en el món de la cultura popular i erudita, l’acció social, l’educació...
EliminaTant de bo siguem capaços de mantenir relligats església i poble com en la Renaixença.