L’Ernest Maragall, Conseller d’Educació

Durant els quatre anys que Ernest Maragall va ser Conseller d’Educació, en diversos moments va ser objecte de les meves crítiques sovint reflectides en aquest blog. 

Exemples significatius, però no pas únics d'aquestes crítiques, que podeu trobar aquí mateix al Vent de cara, són la política de llars d’infants (que no havia iniciat ell, però que no va rectificar ni corregir) i les primeres retallades, que ens van agafar a tots per sorpresa i amb el pas canviat, perquè el mateix govern ens havia estat amagant la crisi i amb la LEC se'ns prometia molt. 

Potser sobre aquest darrer punt avui matisaria la meva l’opinió, respecte altres crítiques a aspectes concrets de l’actuació de l’administració durant el seu mandat les mantinc.

Amb tot, el discurs del Maragall Conseller sempre em van interessar i fins i tot seduir. En molts aspectes era un llenguatge fresc i nou en el món educatiu, molt necessari i escaient. A voltes trobava contradictori el discurs de Maragall i la pràctica del departament d’Educació del que ell era titular. Aquí mateix vaig fer palesa la meva perplexitat per el que jo considerava contradictori amb l’apunt És Maragall el Conseller d’Educació? 

El llibre de Maragall i Colomé, març de 2013

El perquè d’algunes d’aquestes contradiccions i moltes altres coses queden ara explicades a Escola nova, poble lliure (editat per RBA La Magrana), el llibre en que Ernest Maragall i Francesc Colomé, tot explicant els seus 4 anys (2006-2010) al capdavant d’aquest departament de la Generalitat, van trenant una reflexió sobre l'ensenyament i la política educativa que va més enllà de la crònica d'aquells 1492 dies.

No cal dir que el llibre és molt interessant i recomanable per a tots els interessats en l’educació a Catalunya, tal com insistia en la nota que vaig publicar a El Matí Digital (El Conseller Maragall es reivindica):

El Conseller Maragall es reivindica, amb el llibre Escola nova, poble lliure

Ernest Maragall va ser un Conseller valent. No va defugir mai les responsabilitats i va demostrar que si acceptava ser Conseller d’Educació era per impulsar reformes.

Ernest Maragall és un polític gens anodí. Els seus darrers moviments són coherents amb la seva trajectòria de polític amb personalitat pròpia i sempre incòmode amb els aparells. El seu pas com a Conseller d’Educació, després d’un nomenament que va sorprendre tothom -també a l’interessat-, tampoc va ser un “qui dia passa any empeny”. S’hi va abocar i va intentar un grapat de reformes, amb desigual fortuna, però va deixar com a llegat una Llei d’Educació ambiciosa i, insòlit en l’àmbit educatiu, aprovada per un ampli consens (la LEC).

Cliqueu aquí per llegir tot l'article.